Festa del Pessebre

La festa del pessebre.Per al grup de treball. la festa comença de bon matí, quan es posa l'olla de brou al foc amb els ingredients que, com cada any, ens proporcionen un grup de comerciants de Vilassar.
Durant el matí es preparà tota l'ambientació nadalenca per el grup de treball que haurà d'emmarcar la celebració que tindrà lloc al vespre.

També es prepara una olla de xocolata per esmorzar tots els voluntaris del grup per mantenir les forces per pogué continuar treballant fins l’ora del dinar.

Al migdia, el grup dina solemnement, amb els ingredients cuinats a l'olla que ha bullit sense parar durant quatre hores ,i com no els torrons, neules i brindant amb cava per celebrar les Festes i que tinguem salut tos plegats.

Quan arriba el vespre comença la part oficial de la festa amb les representacions, el repartiment de brou i la inauguració del pessebre, que com cada any han construït el grup de pessebristes del casal.

Com a cloenda com ja es tradicional es fa el típic refrescs a la sala Bar per tos els assistents ,tot picant es fan els corresponents comentaris sobre tots els actes de la Festa, arribant a la conclusió que tot el que as fa amb amor i desinteressat es positiu i enriquidor.

A continuació trobareu unes fotos il·lustrades de tots els actes de la Festa del Pessebre del Casal de Can Rafart



Començant de bon mati a muntar el Pessebre












Les cuineres encarregades per coure el brou i falta la Berta que estava absent











Fent bullir les olles amb tots els estris per servir el brou a la nit i com no el dinar per tot el grup de treball











La Lola donant els últims tocs a l’olla de la xocolata per servir-la











Tots en fila i la Marta omplint les tasses de xocolata










Preparats per començar a degustar la xocolata amb melindros









La Amàlia amb mol d’aguts i maestria donant l'untim toc al Pessebre








Preparant la taula per començar a d’ecorarla per desprès dinar











Quina taula tan ben preparada i bonica a punt per dinar











Acabant de servir la escudella per començar tots junts a dinar






La escudella en els plats esperant qui siguem tots per començar












Dinant tots plegats amb molte harmonia, simpatia i alegria











Plates de menjar sobrant desprès de dinar deu nido









La Salvadora i la Berta amb molta empenta rentant tots els estris del dinar






Fogueres per ambientar la festa servint també per escalfar a molta gent








Naixement amb figures humanes contemplat pels assistents a la festa












Públic assistent i quitxalla jugant ,fent comentaris i felicitant-se mútuament











Repartint el Brou calent als assistents de la Festa











En Francesc i la Mercè en plena actuació de la obra del teatre






Els artistes de la representació saludant al públic pels seus aplaudiments






El naixement del Pessebre obra dels voluntaris entusiastes del Casal








Els assistents de la Festa gaudint del típic refresc, fen els seus comentaris










La Salvadora i la Berta recollint la palla de tot l'entorn del Pessebre per deixar l'era neta









Amb Francesc recollint restes del foc per deixar l'era com si res avés passat

FER CAGAR EL TIÓ

La historia del tió.

El Tió és un tros de tronc d’arbre que s’utilitza per cremar dins la llar. La cerimònia del Tió de Nadal és una romanalla d’un antic culte a un amulet domèstic protector de la família que els nostres avantpassats realitzaven pels volts del solstici d’hivern. Amb les transformacions que el temps imposa i malgrat l’arribada de costums forasters, aquest culte manté la plena vigència en terres catalanes.

Un tronc amb vida.

Aquesta festa familiar destinada als infants més petits es celebra en moltes llars catalanes en dates nadalenques. El ritus comença uns dies abans del 25 de desembre, normalment a partir del dia de la Puríssima (8 de desembre) o a més tardar per Santa Llúcia (13 de desembre), quan es va a cercar la soca d’arbre en un bosc, que es tria panxuda i proveïda d’algun forat natural per a poder-la farcir.
A partir d’aquell dia i fins la nit de Nadal, la mainada té cura d'aquest tronc que un bon dia arriba a casa: li dóna de menjar i beure cada nit i el tapa amb una manta perquè no passi fred. Quan els infants veuen que, matí rera matí, el menjar que han posat al tió desapareix, pensen que aquell tronc s’ha convertit màgicament en un ésser viu. El misteri està servit i aquesta presència màgica que s'està a la cuina o menjador de casa formarà part de la família fins la nit de Nadal.

El caga-tió.

Segons el costum tradicional, la cerimònia pròpiament dita de fer cagar el tió es fa després del sopar de la nit de Nadal, mentre s’espera l’arribada del nou dia i abans d’assistir a les activitats de mitjanit, com la Missa del Gall. Aquesta nit, el tió es col·loca al costat del foc, s’encén i es beneeix mitjançant diferents procediments, sovint ruixant-lo amb vi. Una vegada beneït, els infants s’agrupen al seu voltant armats amb vares de fusta i li engeguen cops de bastó per fer-li rajar les llaminadures mentre entonen diferents cançons.
Una vegada s’ha acabat de cantar la cançó, els infants recullen els regals que el tió els ha deixat. El tió no acostuma a deixar regals voluminosos sinó llaminadures i dolços, torrons i neules per als més petits. En alguns indrets la quitxalla és traslladada a una habitació apart durant uns moments on se’ls entreté de diverses maneres. Tanta és l’emoció per saber que els ha rajat el tió, que molts, abans d’acabar, ja pregunten ansiosos: “Ja ha cagat el tió?”.
La cerimònia es pot repetir tantes vegades com es vulgui fins que el tió ja no té res més per deixar. Una última “cagada” especial, en la que el tronc raja una arengada ben salada o un all, ceba o algun altre element desagradable (com excrements de corder, menjar per a gossos, carbó, etc) és l’encarregada de fer saber als infants que ja no piquin més, doncs el tió ja no pot donar més de si.

Les variacions de la celebració avui.

Amb l’arribada de la modernitat i d’altres personatges i costums forasters que duen regals a la mainada, la tradició del tió ha experimentat alguns canvis importants. En primer lloc, en moltes cases el tronc del tió ja no s’encén. La cerimònia, doncs, ja no té res a veure amb el foc. En moltes cases la llar de foc ha estat substituïda per les modernes estufes i el centre d’atenció i reunió familiars es consagra al voltant de l’aparell de televisió. També hi ha hagut canvis respecte al moment d’executar el ritus del tió: tot i que en molts indrets es segueix estrictament el costum tradicional, en moltes llars la cerimònia la celebren el matí de Nadal, abans o després del dinar, i altres, després de sopar del mateix jorn. També hi ha hagut canvis en quant als regals que porta: tot i que encara avui el tió només caga llepolies, torrons, neules i altres llaminadures per a la mainada, en moltes cases el tió raja diferents tipus de regals de més envergadura (i inclús joguines modernes) en un intent per rivalitzar en generositat amb els Reis Mags d’Orient.
Però el canvi més significatiu i polèmic que ha experimentat el cerimonial del tió en els darrers anys ha estat, sens dubte, el seu trasllat a l’àmbit públic. El costum familiar o de petita comunitat (escola, colla d’amics, etc) ha estat convertit en una celebració a l'aire lliure. Moltes poblacions celebren “cagations populars” en els que una gran soca posada sobre un escenari presideix la plaça major del poble, on la canalla bastoneja i rep un regal a canvi.

Muntatge Ramon

Dudas

No comprendo porque la escritura de mi blogs no se me edita completa, lo he editado sin fotos poniendo la pantalla a setenta y cinco y se ha editado bien, pero cuando intento ilustrarla con las fotos no me funciona si alguien sabe como corregirlo por favor que me lo haga saber

"Mi reflexion sobre la Navidad"

Recuerdo las Navidades de mi infancia sin demasiada añoranza.Nunca me parecieron nada extraordinario.Muchas personas creen que ahora las Navidades son mucho mejor que las de los años cincuenta o sesenta y en apariencia, luces, y parafernalia des de luego que lo son. pero en lo fundamental yo personalmente lo dudo. Intentare explicar el motivo de mis dudas….
En mi infancia todos niños estábamos bien aleccionados y sabíamos que se celebraba el nacimiento del niño Jesús.Pero para la mayoría de nosotros lo verdaderamente importante era la cena de noche buena…….El menú no variaba casi nunca, siempre corría a cargo de El hermoso Gallo que mi madre cuidaba con esmero durante varios meses pensando en la cena navideña “pobre pollo”
El día 24 por la mañana “sultán” des aparecía del corral, y todos los pequeños sabíamos que al día siguiente “Sultán” no nos despertaría con su canto altivo y arrogante pero tan entrañable para nosotros…Nunca le vi. Morir. Mi madre tenia buen cuidado de que los pequeños no viéramos como descuartizaba a aquel hermoso animal que durante meses fue como un amigo con el que compartíamos parte de nuestra merienda. El comía las migas de nuestro bocadillo y las pieles de las manzanas: merienda habitual de la época.


Durante todo el día los más pequeños íbamos superando la pena por la desaparición de “Sultán” con resignación. Pero la pena duraba solamente asta la hora de la cena. Cuando mi madre colocaba la bandeja en cima de la mesa, nuestros estómagos faltos de tales majares durante todo el año nos impulsaban a lanzarnos sobre sus muslos como verdaderos caníbales.
¡Que le vamos hacer! Son las miserias y contradicciones del ser humanó

Había un detalle mucho más agradable que el de “Sultán”, el turrón de guirlache que mi madre nos preparaba para postre y que tanto me gusta. Por la mañana los más pequeños nos encargábamos de partir y limpiar las almendras que con aquel arte culinario que tienen todas las madre se convertiría en el mejor postre del mundo.Creo que es uno de los recuerdo más nostálgicos y gratos de mis Navidades infantiles.
Alguna vez he intentado reproducir aquella sensación de calida intimidad en mis hijos elaborando a aquel guirlache de mi infancia, (único lujo que nos era permitido por entonces) ¿no se si lo habré conseguido?, porque los tiempos y las circunstancias son distintos.

Durante todo el año, y por cualquier nimiedad, los vecinos, en casa, en la escuela, en cualquier sitio, te recordaban que tenías que ser buena para que los Reyes se acordaran de ti. Y yo lo era, ¡les juro que lo era! era obediente y no daba demasiados problemas. Pues ni por esas: los Reyes nunca se acordaban de mí.
¡Pero que les había echo yo! ¡Que barbaridad! ¡Aquello no podía ser normal!
El día 6 por la mañana todos los niños “Buenos” bajaban a la calle luciendo sus juguetes nuevos, y los “Malos” que siempre solíamos ser los mismos también, pero sin juguetes. Naturalmente los “Malos” mirábamos a los “Buenos” con algo de rencor y con la sensación de que hacían trampa.Pero en nuestra infinita inocencia sintiéndonos cada vez mas “malos”.
Debió de ser por eso que cuando crecí me hice republicana (supongo que para fastidiar a los Reyes): ya estaba bien de tanta discriminación ¿no os parece?

La pregunta es ¿a cambiado la Navidad? ¿Es mejor ahora que antes?: creo que la diferencia esta solamente en las formas. La Navidad desde donde yo recuerdo, a sido y sigue siendo una fiesta por y para los “Buenos”, propiciando que el “Bueno” se sienta mucho mas” Bueno” y el “Malo” mucho peor. Por eso a mí, personalmente no me gustan estas fiestas.Ya se que decir esto no es políticamente correcto, casi nadie se atreve ha mostrar sus verdaderos sentimientos a este respecto.Pero es lo que yo siento, Cada año, cuando los grandes almacenes encienden las luces invitando al consumo, y la televisión llena nuestras casas de maravillosos regalos, nos enseña las mesas de diseño llenas de exquisitas bajillas, nos habla del precio de las angulas, ( que dicho sea de paso, no se quien se las pude permitir) ( supongo que los buenos como siempre) nos bombardean con mil marcas dé colonia (todas ellas carismas) un sin fin de juguetes mecanizados que llenaran las casas de nuestros niños “Buenos”. Yo pobre niña “Mala”, Me voy sumiendo año tras año en una melancolía estacional, que no se me ba hasta el ocho de enero. Pienso en todos los “Malos” del Mundo que no disponen de esas. Maravillosas mesas tan llenas de todas esas estupendas bajillas, y lo que es peor a veces no tienen ni un techo donde poner la mesa, ni familia para sentar en ella. En entre otras cosas por que están solos o tienen sus familias a miles de kilómetros…..

Y pregunto: ¿Ha cambiado tanto la Navidad?……

Fina de Vilassar