FER CAGAR EL TIÓ

La historia del tió.

El Tió és un tros de tronc d’arbre que s’utilitza per cremar dins la llar. La cerimònia del Tió de Nadal és una romanalla d’un antic culte a un amulet domèstic protector de la família que els nostres avantpassats realitzaven pels volts del solstici d’hivern. Amb les transformacions que el temps imposa i malgrat l’arribada de costums forasters, aquest culte manté la plena vigència en terres catalanes.

Un tronc amb vida.

Aquesta festa familiar destinada als infants més petits es celebra en moltes llars catalanes en dates nadalenques. El ritus comença uns dies abans del 25 de desembre, normalment a partir del dia de la Puríssima (8 de desembre) o a més tardar per Santa Llúcia (13 de desembre), quan es va a cercar la soca d’arbre en un bosc, que es tria panxuda i proveïda d’algun forat natural per a poder-la farcir.
A partir d’aquell dia i fins la nit de Nadal, la mainada té cura d'aquest tronc que un bon dia arriba a casa: li dóna de menjar i beure cada nit i el tapa amb una manta perquè no passi fred. Quan els infants veuen que, matí rera matí, el menjar que han posat al tió desapareix, pensen que aquell tronc s’ha convertit màgicament en un ésser viu. El misteri està servit i aquesta presència màgica que s'està a la cuina o menjador de casa formarà part de la família fins la nit de Nadal.

El caga-tió.

Segons el costum tradicional, la cerimònia pròpiament dita de fer cagar el tió es fa després del sopar de la nit de Nadal, mentre s’espera l’arribada del nou dia i abans d’assistir a les activitats de mitjanit, com la Missa del Gall. Aquesta nit, el tió es col·loca al costat del foc, s’encén i es beneeix mitjançant diferents procediments, sovint ruixant-lo amb vi. Una vegada beneït, els infants s’agrupen al seu voltant armats amb vares de fusta i li engeguen cops de bastó per fer-li rajar les llaminadures mentre entonen diferents cançons.
Una vegada s’ha acabat de cantar la cançó, els infants recullen els regals que el tió els ha deixat. El tió no acostuma a deixar regals voluminosos sinó llaminadures i dolços, torrons i neules per als més petits. En alguns indrets la quitxalla és traslladada a una habitació apart durant uns moments on se’ls entreté de diverses maneres. Tanta és l’emoció per saber que els ha rajat el tió, que molts, abans d’acabar, ja pregunten ansiosos: “Ja ha cagat el tió?”.
La cerimònia es pot repetir tantes vegades com es vulgui fins que el tió ja no té res més per deixar. Una última “cagada” especial, en la que el tronc raja una arengada ben salada o un all, ceba o algun altre element desagradable (com excrements de corder, menjar per a gossos, carbó, etc) és l’encarregada de fer saber als infants que ja no piquin més, doncs el tió ja no pot donar més de si.

Les variacions de la celebració avui.

Amb l’arribada de la modernitat i d’altres personatges i costums forasters que duen regals a la mainada, la tradició del tió ha experimentat alguns canvis importants. En primer lloc, en moltes cases el tronc del tió ja no s’encén. La cerimònia, doncs, ja no té res a veure amb el foc. En moltes cases la llar de foc ha estat substituïda per les modernes estufes i el centre d’atenció i reunió familiars es consagra al voltant de l’aparell de televisió. També hi ha hagut canvis respecte al moment d’executar el ritus del tió: tot i que en molts indrets es segueix estrictament el costum tradicional, en moltes llars la cerimònia la celebren el matí de Nadal, abans o després del dinar, i altres, després de sopar del mateix jorn. També hi ha hagut canvis en quant als regals que porta: tot i que encara avui el tió només caga llepolies, torrons, neules i altres llaminadures per a la mainada, en moltes cases el tió raja diferents tipus de regals de més envergadura (i inclús joguines modernes) en un intent per rivalitzar en generositat amb els Reis Mags d’Orient.
Però el canvi més significatiu i polèmic que ha experimentat el cerimonial del tió en els darrers anys ha estat, sens dubte, el seu trasllat a l’àmbit públic. El costum familiar o de petita comunitat (escola, colla d’amics, etc) ha estat convertit en una celebració a l'aire lliure. Moltes poblacions celebren “cagations populars” en els que una gran soca posada sobre un escenari presideix la plaça major del poble, on la canalla bastoneja i rep un regal a canvi.

Muntatge Ramon